Transformació 206: Anorèxia

Per l'Arare


Ell tenia la barba grisa i els pòmuls una mica vermells. Era més alt. Ella mirava el mar, abstreta en els seus pensaments. Feia cara de malalta.


- Sento l’olor escampada de la destrucció – digué la malalta.
- Com l’has reconeguda?
- Hi és a pertot, no te n’adones? La mateixa olor que sentim quan naixem, i que és present durant tota la vida, amagada entre flaires quotidianes. Fa olor de frustracions, de sentiments ferits.
-Et fondràs. Menja una mica.
-Per què? A la vida cal anar-se preparant per morir, una mica cada dia.
-Té.
-No.
-Que mengis, dona!
- No, no, no...

Ex aequo

Primer de tot, disculpeu el retard amb la resolució del concurs de Sant Jordi – de vegades la vida real es menja la virtual i no hem tingut temps per a tot.

Només dir-vos el que ja sabeu, que vàrem rebre 7 escrits a concurs i un fora de concurs. Que varem penjar una enquesta per tal de decidir el guanyador i que els resultats són d'un empat rigorós:

• Transformació 186: A la nostra manera (Arare) 3 (21%)


• Transformació 184: El general, el pagès.. (pere) 3 (21%)


• Transformació 188: Tornant a palau (Alba) 3 (21%)
  
• Transformació 183: Optimisme primaveral (Júlia) 2 (14%)
  
• Transformació 187: Els vells (Puff) 1 (7%)


• Transformació 185: La diada (Kestrel) 1 (7%)


• Transformació 182: La patum (Enric) 1 (7%)
  

Fora de concurs:

• Transformació 179: Pàgines viscudes (Júlia)

Ja veieu que hi ha empat a la capçalera, i ara no entrarem en detalls, però a més hem detectat – casualment, eh! – que darrere els 7 noms/pseudònims en realitat hi ha només 4 autors força coneguts. Així que els editors hem resolt el concurs com ens ha semblat més just.

En qualsevol cas, comunicarem el guanyador presencialment, en un acte solemne (...ben vestit, amb barba grisa i pòmuls una mica vermells.... disculpeu la variació, és el costum!). Només després el publicarem aquí també. Òbviament hi haurà un premi per al(s) guanyador(s) que serà lliurat durant la solemne cerimònia. I quan? Doncs o ens trobem amb aquest motiu, o bé aprofitem una trobada de la tertúlia presencial, ja que els esmentats 4 autors hi sovintegen, -més o menys-. (Com que ja sabem que no hi ha temps per a tot, procurarem riure i divertir-nos...ja hi tornem!!).

Concretant, consultarem per e-mail als més habituals quins dies us va millor per a trobar-nos, però us demanem, sisplau, que si no rebeu correu i us ve de gust venir, ens ho digueu.

Fins aviat, doncs.

Transformació 205: Pel que hi fem ja estem bé ací

Per Francesc

Fa dies que penso en aquest fragment de Mercè Rodoreda que te a veure amb Transformacions que encara no he acabat ben bé d’entendre com s’ha de fer per enviar-hi un text. Deu ser que un és ruc de mena i li costa sovint d’entendre segons quines coses. Ara bé, tornant al text, entenc és d’una certa incongruència i és el que més em va sobtar en la primera lectura..

"Diu l’home de la barba grisa i els pòmuls una mica vermells: “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què?-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...”

No hi estic gens d’acord en aquesta frase, a la vida hi ha temps per a tot i més, i els nadons ploren perquè es troben desconcertats davant d’una nova i estranya situació, no saben, ni tan sols poden intuir que és la mort i que és la vida, han patit per sortir de l’úter matern i ploren desconcertats davant el seu nou estat. Aquest tipus de comentari té a veure amb aquesta obsessió que tenim els humans de pensar que som quelcom més que els altres animals, i aquest és l’error, en som un més i prou.

No s’escampa la olor de la mort, perquè la mort no té olor, és una entelèquia, com la vida, i potser si que nomes és un canvi més com ens deia en Vinyoli. De fet, no ho sabem – això és cert - però en néixer ja ho estem de morts, el tràmit reglamentari a complimentar anomenat la vida, és només un instant feixuc, avorrit i sovint insuportable, al que no sé perquè hi dediquem tanta atenció i ens hi aferrem com a un clau roent, tot plegat per a no res.

Deia Cioran que la gent quan tingués us de raó, el primer que hauria de fer era llevar-se la vida i que això, “la vida” era precisament el càstig que s’havia de suportar per no haver-se-la llevat al seu moment, potser per això ell va morir als 84 anys i al llit, de vell, com a mostra de la incongruència de l'ésser humà.

La literatura tendeix a idealitzar la vulgaritat i inutilitat de la vida amb fets i frases grandiloqüents que només serveixen per omplir les pàgines dels llibres amb uns personatges que parlen excessivament bé, que són excessivament profunds i també excessivament reflexius.

A la vida real l’home alt solemne i ben vestit, i l’altre magre i sense afaitar, no parlarien de la mort, ni dels nadons, ni de la vida. Ho farien de política, d'economia domèstica, dones, futbol o del temps que fa el dia d’avui. El comportament de l’ésser humà actualment, és d’encefalograma pla, banal i superficial. Somortes les ideologies i enterrades les utopies, la única preocupació, és viure al màxim pensant el mínim. Deia abans que érem un animal més, i així ho crec, el més inútil, banal i danyós de tots. Malgrat tot haig de reconèixer que hi ha estones en que val la pena deambular per ací baix i fruir-ho, sabem adaptar-nos al medi i les circumstàncies i aquest és un valor afegit que no s'ha de menystenir. Potser hauria de fer meva la màxima que de vell repeteix el meu pare: "Pel que hi fem, ja estem be ací"

Transformació 204: Castellà

Per Xurri

Caminaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos; el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación, y el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.

-En la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse… y en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- El olor de muerte que hay por todas partes... Después uno se acostumbra...

(La Iruna ens ha fet adonar que ens faltava la traducció en castellà que ja tenim a Es un dir. La recuperem i la incloem)

una altra nota

Com qui no vol la cosa -és el que es diu en aquests casos- hem arribat a la transformació 200 (o a la 202, que els números capicua o palindròmics encara són més interessants) amb un ritme i una qualitat que ja voldrien alguns blocs. També és veritat que aquí quan un no estava gaire inspirat o el cansament el retreia o pensava que ja havia dit tot el que calia, n'hi havia un altre que continuava sorprenent amb una nova versió.

No farem balanç com altres vegades. El projecte continua obert més enllà de les perspectives dels editors o dels col·laborador. No ens assignem cap data terminal -quina paraula més lletja!-, sinó que deixem que l'atzar ens vagi portant; aleshores escriurem un altra nota: l'aniversari del naixement de la Rodoreda, el dia que aconseguim 44 traduccions a És un dir, quan arribem al mateix nombre de veus al bloc -el darrere projecte- que tot just acaba de configurar en Sani...

Desitjaríem, potser, més teclejadors nous transformant. Desitjaríem, potser, que alguns dels qui ens han dit que estan enormement enfeinats en les seves històries tinguessin temps –no hi ha temps per a tot?- per jugar en aquesta història. Desitjaríem que els qui pensen que ja han fet prou amb una o dues aportacions pensessin en algun moment en la mort o en la vida, mentre caminen a poc a poc o de pressa, sols o acompanyats, sota els núvols o en un dia radiant, i recordessin que continuen tenint paper, és a dir, pantalla, en aquesta empresa que no paga dividends.

I prou per avui. Moltes gràcies als transformadors, comentaristes, lectors i enllaçadors. I no oblideu que en algun moment haurem d'organitzar un acte presencial per a la celebració de rigor. Ja en farem publicitat.

Transformació 203: La cloenda

Per pere

Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.

-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.

-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.

Transformació 202: Softcatalà

Per (gentilesa de) softcatalà



Andaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con la barba gris y los pómulos algo rojos; el otro, magro, sin afeitar, parecía que acabara de salir de una enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación y el más alto se paraba de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba como si quisiera sopesar bien las palabras. -A la vida no hay tiempo para todo. Risa y llorar, divertirse y ensopir-se... y en el punto de nacer ya te debes preparar a morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten. -Ya sienten qué? -El olor que ha desperdigada de la muerte... Después un se aveza...

Transfromació 201: ressonància lenta

Per Iruna

s’estimaven a poc a poc

estaven abstrets

“a la vida no hi ha temps per a tot”

lentament respiraven l’olor escampada de l’amor

i s’estimaven abstrets… a poc a poc

Transformació 200: El ball

Expectativa

Avui tocaria la 200, però ho deixarem córrer. Bé, volem dir que no, que no serem esclaus de la rutina d’una transformació cada dia. Que al final un s’acostuma a les rutines i sembla com si les coses es fessin soles, com si el sol o la lluna tinguessin l’obligació d’anar rodant perquè sempre ho han fet, com si ens haguéssim d’acostumar a l’olor de la mort perquè algú ha dit que això és el que toca... En fi, val més no continuar dient ximpleries per justificar la voluntat de deixar a amics i coneguts un dia de reflexió sobre qualsevol tema que no sigui els pas del temps, o sobre el pas del temps, o sobre com fem equilibris pel temps...

Aneu a saber si demà pujarà la 200. I si pugés la 222? Ah, demà se sabrà.

En definitiva, que no sabem quina transformació pujar que tingui la consistència necessària per convertir-se en la que marqui un abans i un després.

Va, Bon dia!

Transformación 199: El mitin

Por Jose

(entra el candidato bajo un foco de luz, el polideportivo abarrotado por un público en pie que aplaude y vitorea)

- Gracias, gracias, un poco de silencio, gracias. Primero, compañeros, gracias por vuestra bienvenida, gracias por estar aquí hoy. Especilamente con el día tan hermoso que hace ahí afuera.

(risas y aplausos)


- Gracias, gracias a todos. Gracias.


(sonido de micrófono acoplado)


- Hoy me encuentro otra vez entre vosotros, y tengo que deciros que me siento como en casa. Se palpa: llenamos este polideportivo con un solo espíritu. Y he venido aquí, a vuestra casa, a mi casa, para deciros, compañeros, que estamos caminando. Caminamos despacio, pero caminamos con paso firme. Quiero que sepáis que nada en el camino nos distrae de la conversación que tuvimos hace unos meses, en este mismo lugar.
Tú, el de la barba, y tú, que caminas a su lado, y las mujeres de la tercera fila...

(se oye un grito: ¡¡¡guapo!!!, el candidato sonríe, hace un gesto de calma con la mano)


- ...todos vosotros y los de más allá, con todos los demás ciudadanos y conmigo, caminamos juntos con paso decidido hacia el futuro.


(aplausos)


- Y sé que suena manido, pero puedo prometeros, y os prometo, que aunque en la vida habrá tiempo para todo, lo usaremos para reír, y no para llorar. Para divertirnos, y no para abatirnos. Que no cederemos al desánimo, y que en el momento de nacer solo habrá que prepararse para vivir.
Porque bajo el gobierno opresor las ganas de llorar de las criaturas eran porque sentían la asfixia de la represión del poder dominante. Eran porque sentían el olor rancio de la ocupación, y la tristeza de un panorama gris.


(aplausos, gritos de "¡siii!)


- Pero ahora ya no hay que acostumbrarse. Os digo: "¡No os acostumbréis nunca más!"


(aplausos y vítores, ondean banderas)


- No más costumbre, no más resignación: hay que luchar, y gozar la libertad reconquistada.
Compañeros, gritemos juntos: ¡¡¡¡¡Viva el Partido Revolucionario Obrero por una Polonia Libre!!!!!

(aplausos, el público corea "Viva el PROPOL", "Viva Polonia", ondean banderas)

Transformació 198: Retransmissió

Per Josep Mª

- I per fí comença el moviment: van cap amunt. El número 11, Rodorinho, amb fermesa i domini total de l’esfèric. El segueix en Colomino per cobrir-li els marcatges. Com pateix, en Colomino, està patint, està patint molt!!!!

- Si, jo pots dir, es nota que aquest any no ha fet bona temporada, encara no ha fet net de la darrera lesió...

- S’aturen. Rodorinho trepitja la pilota i mira al seu voltant, com pensant la jugada...

- Però.... què espera! que no veu que no hi ha temps per a tot? ohhhhh... ja han perdut de nou el control!!!

- S'ho pensa massa, el Rodorinho, s'ho pensa massa: no saps si vol riure, plorar, divertir-se o ensopir-se. I així no van enlloc.

- Estan perdent l’avantatge. El Mòrtister es reorganitza ràpidament.

- quina llaaaaaaastiimaaa... tot just acaben de treure de porta.... i ara sembla que s’han de preparaaaar a encaixar un altre gol....

- Mira, les ganes de plorar que tenen a tribuna: és perquè ja ho senten

- Ja senten què?

- L’olor que hi ha escampada de...............GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL!!! GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL del Mòrtister!!!! GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL del Mortister!!!

- Quina encaixada!!!! I quin remei: al final un s’hi avesa.

Transformació 197: Neerlandès

Per Nico Huurman

Ze liepen langzaam. De langste was een statige elegante man met een grijze baard en licht rode wangen; De ander, dun, ongeschoren, zag eruit alsof hij pas ziek was geweest. Ze werden opgenomen in het gesprek en de langste zweeg van tijd tot tijd en streelde zijn baard alsof hij zijn volgende woorden zorgvuldig wilde meten.

-Er is niet genoeg tijd om alles te doen in het leven. Lachen en huilen, vermaak en verdriet... meteen vanaf de geboorte moet je je voorbereiden op de dood. Het gehuil van baby's laat duidelijk zien dat zij dit voelen.

-Wat voelen ze?

-Ze ruiken de verspreide geur van de dood... Beetje bij beetje raak je eraan gewend...

Transformació 196: A la Brossa

Per Joan

Transformació 195: 8 x 8 (paisatge deprés de la batalla)

Per pere

(63 oportunitats de salvació per l’un i 31 per l’altre poden semblar un percentatge de combinacions molt elevat per conservar la vida, però són xifres insignificants davant d’un enemic disciplinat i amb més efectius)

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls lleugerament d'ivori; al cap, una corona; l’altre, magre, fatigat per un combat a tota ultrança, es mantenia prop del seu senyor. Al principi de la lluita havia estat com un elefant que no troba enemics de la seva mida, després s’havia comportat com un bisbe que busca el diàleg que anivella; finalment, semblava que jugava el paper del boig sense cap possibilitat de triomf. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant, darrere la protecció del seu súbdit. L’home solemne, ara seguint el camí clar ara el fosc, es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tens, i jo amb tu, és perquè ja ho sentim.

-Ja sentim què?

-El galop que ens portarà la mort i les passes del teu germà... No hi ha res a fer...

(Vençut per poder superior, que no per cap estratègia de cavalleria, l’home magre va haver d’abandonar el seu camí de diagonals. El seu germà bessó es va posicionar en un lloc clau mentre l'altre rei contemplava el principi del fi. El cavall, fent un salt inversemblant, va renillar : shah mat! El joc s’havia acabat. El rei va acceptar la seva derrota. Feia temps que sabia que la seva vida sense la reina, enderrocades les torres i sense cavalleria no tenia sentit; els peons sempre havien estat prescindibles.)

Transformació 194: P3